65.- CAT.- Un resum del document preparatori del Sínode dels Bisbes. Per Fina Masip, laica catequista.-

 SÍNODE 2021-2023: 

PER UNA ESGLÉSIA SINODAL: COMUNIÓ, PARTICIPACIÓ I MISSIÓ

Un resum del document preparatori

Document preparatori de la XVI Assemblea General Ordinària del Sínode dels Bisbes, 07.09.2021

 

Sinodalitat significa caminar junts, aquest és el camí que Déu espera de l’Església del tercer mil·lenni, com a Poble de Déu pelegrí i missioner.

Els principals objectius, que manifesten la sinodalitat com a forma, com a estil i com a estructura de l’Església:

· Fer memòria sobre com l’Esperit ha guiat el camí de l’Església en la història i ens crida avui a ser tots junts testimonis de l’amor de Déu

· Viure un procés eclesial participat i inclusiu, que ofereixi a cadascú –en particular als qui per diverses raons es trobin en situacions marginals– l’oportunitat d’expressar-se i de ser escoltats per a contribuir en la construcció del Poble de Déu.

· Reconèixer i apreciar la riquesa i la varietat dels dons i dels carismes que l’Esperit distribueix lliurement, per al bé de la comunitat i en favor de tota la família humana.

 · Experimentar maneres participades d’exercitar la responsabilitat en l’anunci de l’Evangeli i en el compromís per construir un món més bell i més habitable.

· Examinar com es viuen en l’Església la responsabilitat i el poder, i les estructures amb les que es gestionen, fent emergir i tractant de convertir els prejudicis i les pràctiques desordenades que no estan radicades en l’Evangeli.

· Sostenir la comunitat cristiana com a subjecte creïble i soci fiable en camins de diàleg social, guarició, reconciliació, inclusió i participació, reconstrucció de la democràcia, promoció de la fraternitat i de l’amistat social.

· Regenerar les relacions entre els membres de les comunitats cristianes, així com també entre les comunitats i els altres grups socials, per exemple, comunitats de creients d’altres confessions i religions, organitzacions de la societat civil, moviments populars.

· Afavorir la valoració i l’apropiació dels fruits de les recents experiències sinodals a nivell universal, regional, nacional i local.

 

LA CRIDA A CAMINAR JUNTS

- Context històric actual, caracteritzat per canvis, incertesa,

- Estem cridats a «escrutar a fons els signes dels temps i interpretar-los a la llum de l’Evangeli»

-Per la pandèmia del COVID-19 «ha despertat durant un cert temps la consciència de ser una comunitat mundial que navega en una mateixa barca.  Ningú no se salva sol, únicament és possible salvar-se junts» (FT, n. 32)

- Les desigualtats i les injustícies ja existents: la humanitat apareix cada vegada més sacsejada per processos de massificació i de fragmentació; la tràgica condició que viuen els emigrants a totes les regions del món testifiquen com d’altes i fortes són encara les barreres que divideixen l’única família humana.

- Les Encícliques “Laudato si” i “Fratelli Tutti” expliciten la profunditat de les fractures que marquen els camins de la humanitat, i podem fer referència a aquestes anàlisis per a disposar-nos a l’escolta del clam dels pobres i del clam de la terra i reconèixer les llavors d’esperança i de futur que l’Esperit continua fent germinar també en el nostre temps.

-Posa a prova la capacitat de l’Església per acompanyar les persones i les comunitats per tal que puguin rellegir experiències de dol i de sofriment, que han encobert moltes falses seguretats, i per a cultivar l’esperança i la fe en la bondat del Creador i de la seva creació.

-La mateixa Església ha d’afrontar la falta de fe i la corrupció també dins seu. En particular, no podem oblidar el sofriment viscut per persones menors i adults vulnerables a causa d’abusos de poder i de consciència comesos. És impensable «una conversió eclesial sense la participació activa de tots els integrants del Poble de Déu»: demanem junts al Senyor «la gràcia de la conversió i la unció per a poder expressar, davant d’aquests crims d’abús, la nostra compunció i la nostra decisió de lluitar amb valentia».

- Predomina una mentalitat secularitzada que tendeix a expulsar la religió de l’espai públic, i a la vegada, existeix un integrisme religiós, que no respecta la llibertat dels altres, alimenta formes d’intolerància i de violència, que es reflecteixen també en la comunitat cristiana i en les seves relacions amb la societat.

-Els cristians assumeixin aquestes mateixes actituds, fomentant també les divisions i les contraposicions també en l’Església. Igualment, és necessari tenir present la manera en què repercuteixen, dins de la comunitat cristiana i en les seves relacions amb la societat

- La sinodalitat representa el camí d’imaginar un futur divers per a l’Església i per a les institucions a l’alçada de la missió rebuda, depèn en gran part de la decisió de començar a posar en pràctica processos d’escolta, de diàleg i de discerniment comunitari, en els que tots i cada un puguin participar i contribuir.

- « Caminar junts» és un signe profètic per a una família humana que té necessitat d’un projecte compartit, capaç d’aconseguir el bé de tots. Una Església capaç de comunió i de fraternitat, de participació i de subsidiarietat, en la fidelitat al que anuncia, podrà situar-se al costat dels pobres i dels últims i prestar-los la pròpia veu, cal que ens deixem educar per l’Esperit en una mentalitat veritablement sinodal, entrant amb audàcia i llibertat de cor en un procés de conversió sense el qual no serà possible la «perenne reforma, de la qual l’Església mateixa, en tant que institució humana i terrenal, té sempre necessitat» (UR, n. 6; cf. EG, n. 26)

 

Una Església constitutivament sinodal

•       Modus vivendi et operandi de l’Església Poble de Déu que manifesta i realitza el seu ser comunió en el caminar junts, en el reunir-se en assemblea i en el participar activament de tots els seus membres en la seva missió evangelitzadora.

•       «Església i Sínode són sinònims, va ser la manera de procedir habitual de l’Església entesa com «un poble reunit en virtut de la unitat del Pare i del Fill i de l’Esperit Sant» des de els primers mil.lennis. Sant Agustí descrivia com a «concordissima fidei conspiratio»,[13] és a dir, com l’acord en la fe de tots els batejats, inspirat en el principi de la participació de tots, en la vida eclesial

•       Els membres del Poble de Déu estan units pel baptisme i «i si bé alguns, per voluntat de Crist, són constituïts de cara als altres doctors, dispensadors dels misteris i pastors, malgrat això es dóna una veritable igualtat entre tots pel que fa a la dignitat i a l’acció comuna a tots els fidels per a l’edificació del Cos de Crist» (LG, n. 32). Per tant, tots els batejats, al participar de la funció sacerdotal, profètica i real de Crist, «en l’exercici de la multiforme i ordenada riquesa dels seus carismes, de la seva vocació, dels seus ministeris»,[15] són subjectes actius d’evangelització, tant singularment com formant part integral del Poble de Déu.

•       És l’Esperit que guia els creients «fins a la veritat plena» (Jn 16,13).

•       Cadascú té alguna cosa per aprendre. El Poble fidel, el Col·legi episcopal, el Bisbe de Roma: uns en escolta dels altres; i tots en escolta de l’Esperit Sant, “l’Esperit de veritat” (Jn 14,17)

•       Sant Benet subratlla com «moltes vegades el Senyor revela al més jove el que és millor»,[18] és a dir, a qui no ocupa posicions de relleu en la comunitat; així, que els bisbes tinguin la preocupació d’arribar a tothom, perquè en el desenvolupament ordenat del camí sinodal es realitzi el que l’apòstol Pau recomana a la comunitat: «No sufoqueu l’Esperit; no desestimeu els dons de profecia. Examineu-ho tot i quedeu-vos allò que trobeu bo» (1Te 5,19-21).

•       En aquest «caminar junts», demanem a l’Esperit que ens ajudi a descobrir com la comunió, que compon en la unitat la varietat dels dons, dels carismes i dels ministeris, és per a la missió: una Església sinodal és una Església «en sortida», una Església missionera, «amb les portes obertes» (EG, n. 46).

•       És un signe profètic per a una comunitat de proposar un projecte compartit, a través del qual aconseguir el bé de tots: practicar la sinodalitat és avui per a l’Església la manera més evident de ser «sagrament universal de salvació» (LG, n. 48), «signe i instrument de la unió íntima amb Déu i de la unitat de tot el gènere humà» (LG, n. 1).

 

A l’escolta de les Escriptures

Jesús, la multitud i els apòstols

En l’anunci del Regne de Deu sempre actuen 3 actors: Jesús protagonista i qui pren la iniciativa. Es dirigeix als allunyats, abandonats, als que es troba pel camí.

En totes les crides, demandes…i escenaris la FE ,valoració de la persona, escolta de la súplica, restitució de la dignitat i reconeixement de la comunitat hi son presents.

L’acció evangelitzadora i  missatge de salvació es dirigit a la multitud a qualsevol, fins i tot de vegades els mes propers s’escandalitzen i Jesús els accepta com interlocutors (Samaritana, cec de naixement, dona cananea).

Entre els seguidors estan els apòstols que han estat cridats per Jesús, no es un privilegi, sinó la gràcia d’un ministeri, vocació, ells han de custodiar el lloc que ocupa Jesús sense substituir-lo, ni posa filtres a la seva presencia, sinó perquè sigui més fàcil trobar-lo

No pot faltar cap dels 3 actors, però n’hi ha un 4r que es la separació diabòlica dels tres: deixebles que s’allunyen, rigorisme religiós, intimidació moral. Per eludir aquest actor cal una conversió continua. Tenim l’exemple del centurió Corneli i Pere

Pere i Corneli (AC 10 )

Corneli oficial romà de l’exercit que empra la violència i prepotència, però que prega i dona almoina. L’àngel va a casa seva i li demana que deixi a Haifa i Pere envia per la missió. Pere té una visió en el que se li demana de menjar uns animals que la Torà no ho permetia i ell es revela i diu que de cap manera. L’apòstol queda torbat i es quan se li presenten els servents de Corneli i diu “jo soc el qui busqueu” Pere accepta menjar juntament amb els pagans l’aliment que sempre havia considerat prohibit, reconeixent-lo com a instrument de vida i de comunió amb Déu i amb els altres.

És en la trobada amb les persones, acollint-les, caminant juntament amb elles i entrant a les seves cases, com ell descobreix el significat de la seva visió: cap ésser humà és indigne als ulls de Déu i la diferència instituïda per l’elecció no és preferència exclusiva, sinó servei i testimoni de dimensió universal.

Tant Corneli com Pere impliquen els altres en els seus camins de conversió, fent-ne companys de camí L’acció apostòlica realitza la voluntat de Déu creant comunitat, enderrocant murs i promovent la trobada. La paraula assumeix un rol central en la trobada entre els dos protagonistes. Corneli comença per compartir l’experiència que ha viscut. Pere l’escolta i a continuació pren la paraula, comunicant alhora el que li ha passat i donant testimoni de la proximitat del Senyor, que va a l’encontre de cada persona per alliberar-la d’allò que la té presonera del mal i la mortifica en la seva humanitat.

Aquesta manera de comunicar és similar al que Pere adoptarà quan, a Jerusalem, els fidels circumcidats li retrauran i l’acusaran d’haver violat les normes tradicionals (AC11,3)